Anàvem al teatre i volíem taula per a les onze de la nit; dissabte de juliol. Després d’una dotzena de trucades infructuoses –molts eren plens, els altres tancaven la cuina a dos quarts d’onze, visca la llatinitat– aconsegueixo taula al Da Greco. Hi arribem un quart d’hora tard i ens en fan esperar un altre quart més, potser com a (justa) venjança. Fem temps en una mena de rebedor flanquejat per dos quadres imponents, un dels quals està ostensiblement tort. Sento l’impuls urgent de redreçar-lo, però em fa por quedar-me amb la peça a la mà i muntar el numeret. Després me n’adono que el caos és la divisa a la sala i que probablement el quadre de marres està inclinat de manera conscient i volguda, a mode d’avís per als qui visiten el local el primer cop.
Ens asseuen. Som a prop de la caixa. Veig que hi ha un rètol que, sorprenentment, queda a la vista dels clients: “todo lo que las camareras no apunten les será cobrado a las camareras”. Com que en general sempre pateixo pels altres, em fixo que la cambrera que ens pren la comanda vagi anotant tots i cadascun dels plats. Faig pauses exageradament llargues per assegurar-me’n. I això que no s’ho acaben de merèixer, perquè el servei és fluixet: ens aboquen el vi, per exemple, sense demanar-nos si el volem provar abans i a més ens omplen la copa gairebé fins al damunt. Tenint en compte que es tracta d’un vi blanc més calent del que caldria, acabem llençant més de mitja copa a la glaçonera.
Aquesta entrada brusca, per sort, s’oblida quan desfilen els primers: uns embotits senzills però saborosos i uns antipasti molt ben afinats. El plat estrella és el risotto de parmesà, descobrim. De tan consistent que és, té gravetat pròpia: si hi apropes un pèsol comença a orbitar-hi. Però realment està deliciós, i les llengües de parmesà que el coronen són un regal per als formatgers. El filet mignion flambejat al conyac, en canvi, és prescindible. Les postres remunten el vol i fan acabar l’àpat de nou cap amunt: el tiramisú surt perfecte i el brownie també. Aquí es nota que la família Da Greco és italiana però procedent dels Estats Units, perquè les racions (tant dels plats com de les postres) són gegantines. Paguem –després de repassar dos cops que tot estigui ben apuntat– i marxem.
Més tard, mentre anem rodolant passeig de Gràcia avall, les virtuts s’acaben imposant als defectes i acordem que, malgrat tota la disbauxa, la cridòria de la parròquia i el servei erràtic, val la pena retenir-lo a l’agenda.
(2 pax: 86,46 euros, més propina)
