La formatgeria Cirera és un petit tresor amagat al carrer de la Cera. Malgrat ser un establiment de barri, i no pas gaire gran, té algunes referències que jo no he sabut trobar enlloc. Per exemple, l’Appenzeller etiqueta negra, amb més maduració que el que acostumen a tenir a les altres botigues, fins i tot a llocs de gourmet.
Això sí, per molt que repassava la nòmina de formatges presents a les lleixes, no hi havia manera de determinar quin havia estat el criteri de selecció. Normalment les formatgeries tenen un deix: algunes es decanten pels formatges italians, en d’altres els de llet crua són els reis, n’hi ha que s’especialitzen en la família dels secs i semisecs… Però em mirava els de can Cirera i no hi havia manera de trobar-hi les línies mestres de la selecció.
Fins que vaig demanar per un formatge, ara no me’n recordo quin. “Aquest no el portem”, em va dir l’amo. Quan li vaig preguntar el perquè, no va dubtar ni un segon: “És que a mi no m’agrada”. Eureka! El criteri m’havia estat revelat. Però ara passo ànsia cada cop que demano per algun formatge que no veig: penso que si no el tenen l’home –que d’altra banda és perfectament amable– deu pensar alguna cosa del tipus: “Pobre passerell, mira que agradar-li el Gouda”. (I no me’n puc queixar. Jo també ho faria).
