Què se n’ha fet, del pijama? Llaminer de mena, eren les meves postres preferides de nen. El pijama constituïa la navalla suïssa de la gastronomia de batalla: aquí un tros de préssec en almívar, allà una bola de gelat, potser un parell de neules… i, al bell mig, un flam flonjo que tremolava davant la visió de tot aquell edèn de possibilitats. Ignoro si encara hi ha restaurants que el programin –potser establiments familiars, potser a fondes de poble– però seria bo que a Barcelona algun dels restaurants de moda el reivindiqués, convenientment reinventat, és clar.
Major fortuna ha corregut el tall de gelat crocant. Les marques industrials de gelat s’han consagrat a la conservació d’aquesta icona dels vuitanta –suposo que té arrels més fondes, però jo arribo fins on arribo. Tant se val que avui dia tinguem vainilles sudafricanes o gelats esquitxats de nous de Macadàmia: aquella crema de color groc canari (dir-ne vainilla seria ultra generós) encara pot transportar-nos feliçment a l’època en què tot ens era donat. ¿I què dir del centre de xocolata sintètica, u per cent cacau, però perfectament instal•lada en la memòria del nostre paladar?
Ignoro si encara els té en carta, però fa uns anys l’Ada Parellada oferia al restaurant Semproniana un tiquet per a un viatge de retorn a l’entrada en forma de crema escumosa de xocolata blanca, servida amb una piruleta de maduixa en comptes de cullera. No patiu si miren les altres taules: és de pura enveja.
