Hi ha dos tipus de sopars de grups: aquells en els quals es reparteix el compte de manera equitativa entre els comensals i aquells on cadascú es paga els seus plats. Totes dues opcions són nefastes, és clar.
Quan es fracciona el compte a parts iguals, i se sap abans de demanar, la reacció natural dels més espavilats és demanar-se el plat més car. I un cop algú ha cantat que li apuntin l’entrecot o el filet, aleshores la resta del grup entén que fa el préssec demanant el pollastre o la botifarra, així que també s’apunta al carro, per a desesperació dels qui havien encarregat altres plats abans que es disparés la reacció en cadena.
L’altra opció no és pas més bona. Sobretot perquè el temps que s’hauria estar dedicant a la ingestió de gintònics s’ocupa en canvi a mirar de fer quadrar els comptes. Sempre faltes o sobren plats, no queda clar què fer amb la propina i es generen disputes sobre com partir el beure. Sempre hi ha qui no pren vi i reclama, amb certa justícia si s’és fidel a l’esperit d’aquesta fórmula, que l’excloguin del repartiment.
És per això que han proliferat els sopars de grups en què el menú té un preu fix i tancat. No és, com molts pensen, per una qüestió d’operativitat a la cuina. És que se’ls feia quarts de dues de la matinada i encara hi havia mig restaurant ple, increpant uns pobres individus que, amb gotes de suor al front com raïms de cap d’any, van fent sumes i restes: el compte a una mà, la calculadora del mòbil a l’altra.
