Observo una preocupant tendència a Barcelona, pel que fa a restaurants japonesos: la proliferació de locals que s’emparen sota aquesta denominació però que en realitat tenen poc a veure amb l’autèntica cuina del país nipó. Almenys tenen la decència d’oferir uns preus rebentats i, de fet, semblaria que aspiren a convertir-se en els nous xinesos. (I és curiós que, de manera pendular, mentre s’han instaurat molts infrarestaurants presumptament japonesos, n’han obert alguns de cuina xinesa més refinada). El 90% dels kaitensushi (els que tenen bufet lliure amb cinta giratòria) són pura filfa.
A l’altre extrem hi ha, aleshores, els exquisitíssims Shunka, Koy Shunka, Dos Palillos i Tempura Ya, per mi els quatre millors restaurants a la ciutat d’aquesta modalitat. Però cal anar amb cartera folgada. Molt folgada, en el cas del Koy Shunka i el Dos Palillos.
Aquesta polarització –o filfa, o luxe– fa que el tram mig de preu estigui molt desatès. En destaco dos que són més que decents. El Tokyo Ya, del carrer Comtal, ofereix com a aval la seva veterania, ja que va ser un dels primers que va obrir a la ciutat. Tenen unes navalles que serveixen amb una salseta excepcional, si bé a vegades les peces en si mateixes són una mica bastes. I el sushi potser és un pèl passat de preu, però acostuma a estar clavat en la seva textura i és dels que t’omple la boca, tal i com passa al seu país d’origen. L’altre restaurant és el Matsuri, a la plaça del Regomir. Normalment desconfio de les fusions, però en aquest cas, la combinació japonès i tailandès –executada per un equip d’origen divers– funciona molt bé. Et deixen triar de les dues cartes indistintament, però jo acostumo a no barrejar. El sushi vietnamita resulta un complement bo del sushi tradicional, perquè és fresc i neteja la boca entre mos i mos, i per tant resulta una alternativa vàlida al gingebre macerat. La carta és extensa i el preu raonable.
