Faisà a la cervesa negra amb bolets. El Panteó és niu de restaurants tipicoides, així que val la pena optar per l’Armando si sou per aquella zona: és una experiència genuïna i tenen aquest plat com a especialitat. El faisà té textura de pollastre de granja i quan es cuina a la cervesa negra en resulta un plat proteic que recorda molt als guisats catalans. Com si fossin cireretes, hi tiren quatre o cinc olives negres que marquen el contrast d’un plat clarament hivernal.
Risotto al formatge Castelmagno i salsa nabbiolo. Comencem pel final: el nebbiolo és una varietat de raïm típic del piemonte que té una maduració tardana i, per tant, és més dolç de l’habitual. De fet, el seu nom ve de boira, ja que quan el cullen, a mitjans de novembre, la zona sol estar negada per la broma. La salsa és, per tant, dolça i combina bé amb el formatge Carlomagno, molt més delicat que el parmesà, però tot i així àcid i intens, pura vaca. El vam prendre al restaurant Arco Antico, al Trastevere.
Saltimbocca a la Romana. De saltimbocca en fan a tot arreu, però la varietat romana té la particularitat d’estar feta amb sàlvia, que és una herba molt matisada de gust. Altre cop la connexió amb la cuina catalana és evident, perquè el plat podria recordar a un tall rodó claret o una carn magra, fins i tot. El plat pot resultar un pèl avorrit, perquè la salsa acostuma a ser el medi abundós en el qual s’hi ha dipositat un parell o tres de trossos de carn. A alguns llocs hi posen tàperes, que trenquen la monotonia i li donen un contrast interessant.
