Com tota persona de seny, no sóc per a res antiamericà, però sí els he de reconèixer ser responsables d’una moda funesta que han aconseguit exportar fins a les nostres contrades. Es tracta de les postres a compartir. Abans, quan tu et demanaves postres i la teva acompanyant no, se’t servia el plat i llestos. I evidentment, l’oferies a tastar. Ara el més normal és que et preguntin ‘portem dues culleretes?’ o que, directament, les hi portin. Alguna vegada, quan em fan això, agafo les dues culleretes i començo a menjar a dues mans, molt seriosament, davant la mirada astorada del cambrer. (No pas de l’acompanyant, que capta de seguida el gag. I si no el capta, cap dels dos voldrà repetir l’experiència, francament).
Però, més enllà de gracietes, la veritat és que els amants de les postres odiem aquesta nova convenció de la restauració moderna. Que ho facin als Estats Units té algun tipus de sentit, perquè allà les racions acostumen a ser gegantines, ah aquells coulants de xocolata, grans com el Krakatoa. Però a Catalunya, en què les postres als restaurants han anat minvant de mida com en aquella pel·lícula de sèrie B, al mateix temps que els preus es disparaven, això és francament un despropòsit.
I el fet que el cambrer massa sovint fins i tot s’avanci i us demani ‘compartiran algunes postres?’ dificulta que tu puguis establir la lògica més racional: que l’acompanyant es demani també postres, que ja li rampinyaràs tu de les seves. Entre mig tiramisú i un tiramisú i mig, l’opció bona salta a la vista. Però, per una sèrie de mecanismes difícils de fixar per escrit sense rebre una queixa formal de l’Institut Català de la Dona, resulta pràcticament aconseguir-ho.
