Una de les brúixoles gastronòmiques d’aquest país, en els últims anys, ha estat Quim Monzó. A mesura que el papanatisme s’estenia per l’estol de restaurants de la ciutat, els seus articles punyents servien per recordar que massa sovint les paraules ampul·loses, els plats de formes rocambolesques i el disseny mal entès es fan servir per emmascarar una dolorosa realitat: que la cuina del local en qüestió és filfa. Estaria bé que l’editor Vallcorba aplegués tots els articles de tema gastronòmic: si Montalbán té la seva recopilació, no veig perquè Monzó no podria merèixer el mateix tractament.
De moment, ens haurem de conformar amb l’excel·lent catàleg que s’ha editat en motiu de l’exposició que se li dedica a l’escriptor al Centre d’Art Santa Mònica. El volum està coordinat pel crític Julià Guillamon, que n’ha sabut fer una exhaustiva lectura i que ha sistematitzat alguns dels temes i etapes predominants en l’obra de Monzó. La gastronomia no passa per alt, és clar, i es recullen alguns extractes que parlen des de l’absurditat d’obrir les salsitxes i les botifarres per fregir-les –de manera que el client es priva del gust de rebentar la tripa i sentir com li explota el sabor al paladar– a la tendència dels cambrers a tractar els clients com si fossin una nosa (això un cop superada una primera fase més o menys llarga de pura invisibilitat). La penosa il·luminació de molts locals també és un dels temes i descobrim que Monzó no es talla un pèl a l’hora de posar-se un llum d’espeleòleg al cap, per fer notar –subtilment i educada– les deficiències lumíniques de l’antre en qüestió.
No és el llibre definitiu sobre Monzó i l’art d’endrapar, però, per seguir el símil manit, es tracta d’un bon aperitiu. Es diu “Com triomfar a la vida” i l’ha publicat Galaxia Gutenberg.
