El (meu) problema amb el Volubilis és que la Pastela està tan bona que em costa molt no demanar-la quan hi vaig a sopar. Es tracta d’un pastís rodó, tancat per una capa cruixent de pasta de full, amb sucre glas per sobre. A dins, una mescla encertadíssima de pollastre, ceba, ous i ametlles. Al Marroc la preparen –enorme– als casaments; aquí és una ració individual. És un segon plat dolç, però no enfarfega. Quan m’obligo a variar, però mantinc les ganes de dolç, em demano una Mrozia, que és un tipus de tajín de vedella ensucrada i molt especiada.
Altres plats, aquests ja decididament salats, que valen la pena són el Jashjash (res a veure amb la droga, malpensats; són unes hamburgueses amb pebrot i ceba una mica escalibats) o el Taboulé, un dels més frescos de la ciutat. També em comenten que la mussaka és excepcional, però aquí he parlar d’oïdes, perquè jo odio l’albergínia. En tot cas, ho comenta tothom, així que ho donarem per bo.
Els preus resulten perfectament competitius o, si més no, en la línia dels restaurants magribins o libanesos de la ciutat: per vint euros es pot sopar bo, abundant i ben cuinat. El producte, naturalment, és senzill i això ajuda a mantenir la carta en la línia baixa de preus. Però es tracta d’una cuina honesta, feta amb cura i dedicació, i en un local agradable (al carrer Tamarit). I, és clar, fan la millor Pastela de Barcelona…
