Una de les coses més difícils d’afinar en un restaurant és el servei. Uns cambrers massa pomposos poden fer agafar mandra a l’hora de repetir en un locals del qual ens n’ha agradat la cuina. Però encara és pitjor la síndrome contrària. I no parlo dels llocs on el servei és infumable perquè qui serveix els plats és un negat, un maleducat o un negat maleducat: els que més ràbia fan són aquells que volen fer-se els ‘enrotllats’. L’apel·latiu d’aquests restaurants, especialment abundants a Ciutat Vella, és el de ‘Hola Chicos’. Aquesta és la frase de benvinguda inevitable, importada normalment dels Estats Units a través de cambrers argentins.
Els uniformes, per exemple. A mi me la bufen i no necessito galons ni americanes blanques si són capaços de cuinar un llobarro tal i com mana la divinitat de torn. Ara, tampoc em val que em vinguin amb un peto texà i la tofa de pèl pectoral a la vista, perillosament a prop, per exemple, d’una sopa de fideus. Jo, per exemple, vaig deixar d’anar al Hello Sushi a pesar de tenir una cuina raonablement bona pel preu perquè, entre d’altres coses, la cambrera no deixava de mastegar xiclet. I quan em serveixen un tataki de tonyina, l’última cosa que em ve de gust d’imaginar és una bola de goma ensalivada, que fa nyec nyec mentre la masteguen, i que deixa anar més saliva però ara amb regust d’alguna cosa remotament similar a la maduixa.
Ho sento, col·leguis, però no.
