La primera vegada que vaig anar al Matamala (Rambla Catalunya amb Gran Via) no em va agradar; tampoc als meus companys de taula. Ho vaig escriure al bloc i em van fer arribar uns comentaris privadament, en un correu. Em va agradar com encaixaven la crítica, com no s’acarnissaven en una relliscada meva i que, en general, mantinguessin el to professional que ha de regir en un restaurant. La meva segona visita ha estat més grata: la sopa de ceba i formatge era delicada i el bacallà gratinat fi però saborós. Segueixo pensant, en tot cas, que el local presenta una distància massa gran entre la seva cuina i la retòrica amb la qual l’embolica. Que la netedat de disseny del local i dels propis plats s’adiurien més amb una prosa menys goluda. Però l’altre dia el bacallà va imposar la seva llei.
L’Ànima (Carrer dels Àngels) em queda a prop de casa, però potser feia cinc o sis anys que no hi anava. Me’n vaig cansar, de tanta ruca i caramel acompanyant tots els plats. I també d’aquella retòrica –again, la retòrica!– entre allò multiculti i l’holachicos de què parlava fa un parell de posts. Però hi vaig recalar per circumstàncies que no vénen al cas i la veritat és que em va semblar prou bé. L’amanida de formatge de cabra amb codony confitat era generosa de tall (n’haurem de parlar d’aquelles amanides que llisten dotze ingredients i vinagretes però que al final són en un 95% fulla) i el magret estava ben cuinat i també ben acompanyat d’una patata farcida de poma. Les favetes amb pernil salat en crosta i escopinyes també passaven el llistó i les postres –pastís de mascarpone amb fruits vermells i galeta especiada de fonoll– eren senzillament delicioses. Per 30 euros per persona, vi inclòs, no es pot demanar gaire més: ingredients no especialment nobles, però tampoc lumpen, i una cuina honesta, de poca volada però bona execució.
