Un bon sopar en un restaurant de cert nivell ha de tenir fluïdesa: un ritme precís, una cadència. Al cap i a la fi, un àpat és una experiència en el temps, així que la proximitat amb la música és evident. I aquí és on crec que falla l’Icho (carrer Déu i Mata), un dels japonesos amb més renom de Barcelona però que, almenys el dia que el vaig visitar, em va decebre precisament per aquesta sensació d’entrabancament constant. Per començar, el menú degustació era curt i és cert que no anem a aquests llocs a afartar l’estómac, però tampoc té sentit que la festa acabi i tu encara no hagis tingut la sensació de besar algú. Hi contribueix a aquest final abrupte el fet que no t’avisen abans en què consisteix el recorregut, de manera que quan arriben les primeres de les dues postres és inevitable pensar que tot ha anat massa de pressa.
Com a mínim, la gran especialitat de la casa, l’onsen tamago, no decep. Es tracta d’una mena d’ou poché immers en un brou, en el qual s’hi suca un cranc de closca tova. La revista el va anomenar millor plat de l’any amb bon criteri. La resta de plats no desmereixien, però tampoc no enlluernaven. I, quan t’estàs mesurant amb el Dos Palillos o el Koy Shunka, com a mínim pel que fa a preus, has de tenir més arsenal. Bé per la carta d’aigües, per cert: preus raonables i bona oferta.
El local és bonic i el servei molt formal però, com comentava, massa envarat i un punt distant. Gairebé espectral: coberts i plats desapareixien sense tenir temps a adonar-te. Res a veure amb les suculentes explicacions dels plats que et fan al Dos Palillos, per exemple, i que et posen en un estat d’extrema salivació ja abans que el plat aterri a la barra.
