El fenomen podria batejar-se com a neotasquisme i consisteix en l’obertura de locals –reobertura la majoria de les vegades– amb estètica de tasca de tota la vida, però regentats per persones humanes menors de quaranta anys i, sovint, amb tatuatges. L’ambient sol ser espès però, per una estranya raó que deu tenir a veure amb l’anhel d’autenticitat, això acaba constituint una de les virtuts –quan no ‘la’ virtut– de l’establiment en qüestió.
Ahir a la nit, visita improvisada al Resolís, després d’un (bon) teatre al Romea, amb El Cafè de Goldoni dirigit per l’Ollé. Es troba al carrer Riera Baixa, que d’uns anys ençà ha reviscolat com a lloc de trobada de moda vintage i altres botigues de roba algunes més subprime que les altres. El lloc ideal per a una neotasca, vaja.
Hem pres: una amanida amb orellanes i gorgonzola, patates braves amb allioli verd i una bona ració de navalles amb cítrics (per ser justos, excessivament sorrenques. Però el bitxo era bo i carnós). Sorpresa grata a les postres: tant pel que fa al pastís de xocolata, tipus Brownie però més compacte, com per una espècie de pudding de plàtan, amb coco fregit, gelat de dolç de llet i polsim de canyella, francament aconseguit. Això i, ehem, quatre birres, per 40 euros. Evidentment, es tracta d’una aposta que per si sola no té massa sentit, però que en canvi et reserva magníficament el pressupost per tal de continuar la nit amb gintònics o whatever your poison may be.
De tant en tant m’agrada capbussar-me en les ofertes més bizarres de les botigues de delicatessen. Així he descobert, per exemple, els caramels Nerds. Es tracta d’un paquet dividit en dos per un cartronet interior. A dins de cada compartiment hi ha unes boletes petites i cruixents d’un mateix sabor. Hi ha dos becs, de manera que –depenent de quins hagis obert– pots triar entre el sabor A, el sabor B o la barreja de tots dos sabors. Nerds en anglès té difícil traducció –ni Sant Google Translator s’atreveix a proposar una paraula catalana o castellana– però vindria a ser alguna cosa semblant al poc normatiu mot de pringat.
Dinar a l’Olivé és divertit, perquè tens la sensació que a totes les taules hi ha algú que conspira. El biaix sociodemogràfic de la clientela és evident: poques dones, moltes corbates, cintures generoses… i la sensació que un pot parlar tranquil•lament perquè qui més qui menys està planejant comprar un banc, arreglar o espatllar el país, o bé lucrar-se de manera grollera. És també una cura d’humilitat i perspectiva: els teus petits assumptes tot d’una s’evidencien com a tremendament petits.
És un triangle francament isòsceles el que uneix New Orléans amb Saigon i Barcelona, però aquesta és la particular proposta del restaurant Me, al carrer París. El local és càlid i té com a cap de sala un personatge carismàtic –no em vaig atrevir a demanar-li el nom– amb el que no anomeno “antiperilla” és a dir, barba a tot arreu menys al masclet. Camisa marinera i gestos en sintonia: s’asseu a la taula a l’hora de demanar i et comenta els plats. El 95% dels casos aquest tipus de cambrers causen estupor: ell és del 5% restant que, impossible de racionalitzar-ho, se’n salva.
Dinar de menú al Vivanda, al carrer Major de Sarrià, amb la directora de Time Out. Veiem que una de les opcions de segon és roast beef i a l’uníson exclamem: “és veritat! Què se n’ha fet del roast beef?”. És un plat que alguna vegada havia provat de fer a casa. Em vaig comprar un ganivet elèctric per tal de poder fer els talls fins i tota la pesca, però el resultat era una escena digna de ‘La matanza de Texas’ i total per aconseguir uns trossos irregulars i vacil·lants, dignes de figurar al Macba. Però vet aquí que també està desapareixent aquest plat dels restaurants, tant en la seva encarnació calenta com en la freda (jo prefereixo aquesta segona, combinada amb compota de poma o alguna mostassa bona).
El periple dels 2×1 de Time Out s’acaba, snif, amb una visita al Coure. La primera novetat és grata: han aprofitat les vacances del gener per remodelar el local i instal•lar-hi una barra a l’entrada on es poden menjar platets i racions cuinades a la vista, també llaunes bones. Feia tot molt bona fila, així que aviat en caurà crònica.
‘El cel és blau, la terra és blanca’, de la Hiromi Kawakami, és un llibre de moltes virtuts. Hi explica l’aproximació lenta, a foc suau, d’un home i una dona separats per trenta anys de diferència d’edat, però també per les barreres autoimposades típiques de la societat japonesa, no especialment donada a les expansions emocionals i en canvi molt més promotora de la contenció i el reteniment. Però si en parlo al bloc és perquè un dels fils conductors del relat és la cuina: sovint els personatges coincideixen en una taberna –mai queden: esperen a què l’atzar els aplegui– i allà hi va desfilant sake i cervesa, però també un estol de plats que fa venir salivera en sessió continua. Si la literatura eròtica té com a possible objectiu que l’acabis llegint amb una sola mà, aquí hi ha un seriós perill d’haver d’interrompre la lectura per anar a buscar qualsevol menja nipona.
