‘El cel és blau, la terra és blanca’, de la Hiromi Kawakami, és un llibre de moltes virtuts. Hi explica l’aproximació lenta, a foc suau, d’un home i una dona separats per trenta anys de diferència d’edat, però també per les barreres autoimposades típiques de la societat japonesa, no especialment donada a les expansions emocionals i en canvi molt més promotora de la contenció i el reteniment. Però si en parlo al bloc és perquè un dels fils conductors del relat és la cuina: sovint els personatges coincideixen en una taberna –mai queden: esperen a què l’atzar els aplegui– i allà hi va desfilant sake i cervesa, però també un estol de plats que fa venir salivera en sessió continua. Si la literatura eròtica té com a possible objectiu que l’acabis llegint amb una sola mà, aquí hi ha un seriós perill d’haver d’interrompre la lectura per anar a buscar qualsevol menja nipona.
El més interessant, a nivell gastronòmic, és que el llibre serveix per constatar que hi ha moltíssima cuina japonesa, més enllà del sushi i el teriyaki. A Barcelona, gràcies a restaurants com el Bouzu (Ronda Sant Antoni), n’estem aprenent un munt, del món de les tapes del país del sol naixent. Però és que el llibre és un autèntic compendi. Llàstima, això sí, que només les enumeri i, per tant, sovint hàgim de conformar-nos amb la mera enunciació i imaginar-ne el gust precís i la textura. Quaderns Crema podria –o té l’inexorable obligació– de publicar ja mateix el receptari que es desprèn d’aquesta novel•la, filla directa de les de Kawabata, tant per la sensualitat com pel protagonisme que el menjar adquireix, capítol rere capítol.
