Dinar a l’Olivé és divertit, perquè tens la sensació que a totes les taules hi ha algú que conspira. El biaix sociodemogràfic de la clientela és evident: poques dones, moltes corbates, cintures generoses… i la sensació que un pot parlar tranquil•lament perquè qui més qui menys està planejant comprar un banc, arreglar o espatllar el país, o bé lucrar-se de manera grollera. És també una cura d’humilitat i perspectiva: els teus petits assumptes tot d’una s’evidencien com a tremendament petits.
El menjar que acompanya tota aquesta cerimònia de pertinença a l’establishment és discreta però efectiva. La carta, enorme, de les que cal sostenir amb les dues mans, és extensa per assegurar-se que ningú comença l’àpat amb mal peu, és a dir, la partida negociadora amb desavantatge. Jo acostumo a obrir foc amb unes croquetes de senglar amb melmelada de nabius que vaig descobrir en una de les meves primeres incursions. El segon sí que el canvio i l’última vegada va ser un tàrtar de llobarro, francament bo (i més delicat que el de salmó, que també tenien a la carta si no em falla la memòria). Bavaroise de plàtan aconseguit de postres, notable.
El servei és perfectament harmònic amb el concepte. Clarament formal però discret, té aquell punt còmplice que pot arribar a resultar inquietant. Com si poguessis dir-li ‘perdoni, em pot portar un revòlver?’ i, sense immutar-se, el traguessin amb naturalitat d’alguna butxaca. Algun dia faré la prova i us ho explico.
Tags: Restaurant
