No en diuen quètxup per alguna mena de pudor britànic. Hi posen ‘tomato sauce’ però és en realitat el millor quètxup que es pot trobar a Barcelona. Jo me l’incauto a la Castafiore. La família Wilkin fa més de 120 anys que, des del pobles de Tiptree, a Essex, elabora melmelades, confitures i salses diverses. Ja són quatre les generacions de Wilkin que miren de salvar l’honor de la qüestionada gastronomia anglesa, ni que sigui amb aquests productes laterals. El Lemon Curd també és d’escàndol.
Però parlàvem del quètxup, que és dolç i intens de sabor, amb una textura vagament rugosa i consistent que amoroseix molt, per exemple, una hamburguesa. Pot de vidre, de difícil gestió (sobretot quan estrenes ampolla: comences a donar-li copets i vas augmentant la intensitat i la freqüència fins que estàs a un pas d’esclatar el pot contra la paret. No és fins a aquell precís instant que l’or vermell comença a rajar). Em recorda, per cert, tant pel gust com per la textura, al quètxup McCormick, que va desaparèixer fa uns anys (i que, per cert, durant molt de temps va ser –anatema!– el quètxup oficial del McDonalds).
