Els divendres a la tarda toca cine. I moltes vegades és a l’Icària: m’agrada l’aire de decadència de centre comercial que mai va arribar a arrencar. Com que hi vaig a la primera sessió, després de plegar a les tres, normalment tinc poc temps per menjar i acabo endrapant qualsevol cosa. (Confessió: una hamburguesa al Burger King). Alguna vegada que he provat algun dels altres establiments n’he sortit escaldat. L’única excepció és l’Ugarit, de cuina libanesa: és més que decent, però requereix més temps del que normalment disposo, sobretot ara que l’Icària comença moltes pel·lícules a tres quarts de quatre.
Ahir, com que anava una mica més folgat, vaig provar amb un mexicà nou que han obert just al costat de l’Ugarit i al costat de… un altre mexicà. No vam començar bé. A la pissarreta on anuncien el menú (8,90 euros) hi resa “dos primers i nou segons”. En seure et porten la carta, sense cap traça del menú a dins. Quan vaig demanar-lo, el cambrer em va cantar els plats. De segons només me’n va dir cinc. No estava en mode discussió, així que vaig triar els tacos de cochinita pibil, amb arròs i frijoles: notables i sucosos, cosa que em va permetre oblidar l’amanida de primer: fulla i més fulla amb una vinagreta massa forta.
Les postres van acabar d’empènyer la balança cap a l’aprovat: pastís de tres llets. Un nom poc afortunat que, almenys a mi, em recorda a acudits i expressions d’altres àmbits semàntics, poc decorosos de relatar. Però es veu que aquest és el pastís tradicional d’aniversari mexicà. A més, era casolà. I la veritat és que està bo: suau però saborós, amb una textura interessant. Insisteixo: aprovat justet, però tenint en compte la migradesa de l’oferta, no descarto tornar-hi, ni que sigui perquè el cambrer em va recordar vagament a Julián Ruíz, el de ‘Plásticos y Decibelios’.
Com se t’acudeix amar al “Burro Chilango” i dinar de menú. Demana la carta i assaboreix unes “enchiladas de mole” (casolà)… Per l’amor de Déu! Ho sento però, algú ho havia de dir!
Deures apuntats: gràcies pel calbot!