Un dels misteris dels restaurants és el de l’abandonament inexplicable dels nostres clàssics. Restaurants que solíem visitar amb una certa freqüència i que, tot d’una, ens adonem que fa mesos que no hi recalem. Resulta aleshores molt difícil trencar la maledicció i presentar-s’hi de nou, després de mesos d’absència. Si érem clients habituals, el més probable és que els amos esperin alguna explicació, sigui raó o pretext. I sovint no tenim cap resposta plausible: senzillament alguna cosa es va trencar.
M’ha passat, per exemple, amb el Sésamo, un vegetarià del carrer Sant Antoni Abat que aconseguia fer venir un cop al mes un carnívor com jo. Plats deliciosos que no pretenien ser substitutius de res: cuina que es reivindicava per si mateixa. Però, un dia, van canviar la carta: res, una tonteria. Hi havia algunes tapes noves –algunes amb carn, amb la qual cosa jo no hi tinc cap problema– i una fórmula de menú diferent. El cuiner era el mateix, però no érem capaços d’assaborir allò que el feia especial. Un desenamorament en tota regla. Més tard vam saber que els amos havien canviat. Quedava demostrat que mantenir l’equip de cuina no és suficient per arrossegar el prestigi i la màgia d’una etapa a l’altra.
També, recentment, me n’adono que ja no visito el restaurant Barceló Raval. Durant mesos hi anava un parell de cops al mes –el tinc al costat de casa– per assaborir les tapes genials i les postres, molt elaborades. L’he recomanat a amics, companys, familiars, veïns, coneguts, saludats i tutti quanti. Però vaig veure un dia que ara venien el menjar amb fórmula de lunch-boxes. No em va agradar la idea que m’imposin una sopa en el menú, vaig estar unes setmanes sense anar-hi i ara tinc reticència d’haver-me d’explicar davant dels cambrers, amb qui tenia una relació ben cordial.
Això és com trucar un amic llargament absent: cada cop costa més.
