És que fins i tot el corrector del word me’l marca com a falta. Pobre flaó, un dels pastissos més bons que he tastat i ni tan sols té aquest minso reconeixement oficial. No és d’estranyar, doncs, que costi un horror de trobar-lo a les cartes de postres dels restaurants de la ciutat.
Per als qui no el coneguin: és un pastís eivissenc. La massa s’esquitxa de granets d’anís i es rega amb suc de taronja. A sobre hi va una crema que duu formatge fresc de cabra, rovell d’ou, sucre i menta. La gràcia del pastís és que, com si un estiguéssim sentint un excel·lent equip de música, tots els ingredients es poden identificar un cop feta la mescla. A casa el fem –d’acord: el fa– amb menta de l’hortet casolà del balcó. De nota.
Caldria fer una campanya, doncs, per introduir el flaó a les cartes dels restaurants. De la mateixa manera que en els darrers anys s’ha avançat per tal que les cartes de vins tinguessin moltes referències del país, fóra bo que els pastissos patris també gaudissin d’una protecció similar. No hi tinc res en contra del coulant de xocolata, ni de les texturitzacions més agosarades, però doblaré la propina al proper restaurant que em demostri que hi ha vida més enllà del coulis de maduixa. Així que si coneixeu algun lloc on la sopa de pinya i coco convisqui amb el venerable flaó, no deixeu de deixar-ne la referència. (Mentrestant, vaig a saquejar-ne un tall a la nevera).
