Era una botiga de productes italians, a la Gran Via (entre Calàbria i Viladomat) i d’un temps ençà l’han upgradada a petit restaurant: unes taules al fons del local, enmig d’una decoració inequívocament casolana. El menú no ofereix sorpreses en l’enunciat (plats típics, mozzarella amb tomàquets, diverses pastes amb diverses salses…) però és en l’execució on es nota el fet diferencial.
Per exemple, la meva amanida: de peres, formatge pecorino i rúcula. En un restaurant mediocre, l’amanida consistiria en quatre fulles desballestades, unes làmines mínimes de pera i un toc de formatge. Aquí en canvi tenim un llit de rúcula compacte, trossos enormes de pera en el seu punt just de sucositat i formatge abundant. Una delícia. De segon he optat pels nyoquis als quatre formatges: durs i contundents –o sia: autènticament italians– cosa que s’agraeix ara que molts restaurants couen la pasta en excés per adaptar-se al gust del client barceloní. De postres, pannacota, aprovat alt, però no més enllà. I de música de fons, esclar, clàssics de la cançó melòdica italiana. Tot plegat, regat amb dues copes –és a dir, quatre– de vi apegalós i menys fresc del que demanava la canícula.
Local molt recomanable: cèntric i autèntic, sense dosis innecessàries de folklore: bons productes i elaboració senzilla però eficient i precisa. S’hi està tranquil i és un bon emplaçament per conspirar, parlar de viatges o endreçar el món a cop de forquilla. Caldrà tornar-hi de nits, doncs, per tastar els plats de la carta…
